Els darrers anys, els ajuntaments de Sant Joan de les Abadesses i Ogassa han desenvolupat diverses actuacions per fer valdre el passat relacionat amb aquestes indústries. El cas més complex és el d’Ogassa. Quan les mines es varen tancar l’any 1967, el poble va perdre el seu principal motor econòmic. A més, la major part de les propietats relacionades amb les mines (les mateixes infraestructures mineres, però també els edificis de les oficines i, fins i tot, les cases dels treballadors) en aquell moment eren propietat de la Compañía Hullera Vasco-Leonesa. Tot i no tenir gens d'interès en la zona, ni en una possible reobertura, l’empresa no posava gens fàcil la compra dels immobles, ni tampoc que les famílies que vivien en els seus habitatges poguessin reformar-los o adequar-los.

Varen passar trenta anys fins que Ogassa -a través d’una societat municipal- va poder arribar a un acord per adquirir els edificis i terrenys a l'empresa propietària, amb l’objectiu de vendre’ls a les persones que ja els ocupaven, i també per poder definir quin ús se’n feia i planificar el futur del poble. Per tancar l’operació, varen haver de demanar uns préstecs elevats, i avui en dia el poble continua refent-se del deute que ha d’afrontar degut a aquella compra.

Es conserven molts elements i documentació de les mines d'Ogassa gràcies a accions de voluntariat impulsades per l'Ajuntament i la societat civil

Encara que varen ser molts els equipaments, utillatges, maquinària i vehicles, que es varen vendre, desballestar o reaprofitar en altres instal·lacions de l’empresa propietària o que alguns habitants han fet seus, es conserven molts elements i se n’han pogut recuperar d’altres, gràcies a les accions de voluntariat i mecenatge impulsades des de l’Ajuntament i la societat civil. Aquest esperit aflora entorn del Museu de les Mines de Carbó d’Ogassa i el grup de persones que treballen de manera altruista per recuperar i divulgar el passat miner d’Ogassa, recentment constituïts en una associació de voluntaris.

Entrada de la mina Dolça, a pocs metres del Museu del Miner d'Ogassa

De manera semblant, i potser amb major habitud en certs casos donada la facilitat per a la seva reproducció, apareixen documents de caràcter tècnic, administratiu, laboral, jurídic, contractual o comercial, procedents dels períodes d’activitat, que ens permeten analitzar la trajectòria de les empreses i les persones que varen protagonitzar els períodes de naixement, creixement i decadència d’aquestes indústries.

Hi ha documentació, hi ha galeries, hi ha construccions rehabilitades, hi ha petges en el territori i fins i tot ja hi ha productes turístics que divulguen i exploten aquest patrimoni, com la via verda de la Ruta del Ferro i del Carbó dintre del Consorci Vies Verdes de Girona, que fa servir el traçat de l’antic ferrocarril i dels plans inclinats de les vagonetes per unir, inicialment, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Ogassa. Avui en dia, amb les obres ja iniciades per unir aquest tram amb d’altres a la comarca, però, especialment, amb la Vall de Bianya i la Ruta del Carrilet i també amb la ruta Pirinexus, convertiran Sant Joan de les Abadesses en un punt neuràlgic de la xarxa de Vies Verdes.

Pel que fa al ferrocarril, tot i que el transport ferroviari va desaparèixer totalment fa quaranta anys, queden molts vestigis de les construccions i edificacions. És el cas de l’antiga estació de Sant Joan de les Abadesses, rehabilitada com a restaurant, o el magatzem, reconvertit ara en un alberg rural (integrat fa poc a la Xarxa d’Albergs de Joventut de la Generalitat de Catalunya). Amb tot, a pesar del canvi d’ús, l’esperit del tren s’ha conservat en l’estructura, el nom, la decoració, i amb la conservació d’alguns elements de l’època, com un fragment d’uns metres d’una via. També es conserva l’estació de Toralles, parcialment rehabilitada i a l’espera d’assignar-li un nou ús, i les diferents casetes conservades, relacionades amb l’infraestructura del ferrocarril.

Un infant juga en el tram de via que hi ha al Parc de l'Estació, amb l'antiga estació convertida en restaurant al darrere

De la mateixa manera es conserven pedreres, fàbriques i molins dedicats a la producció de ciment, l’última indústria en desaparèixer. Tot i que va anar llanguint des dels anys 90, encara es manté l’activitat extractiva en una de les antigues pedreres de Can Benet i Can Balaguer, i igualment es mantenen bona part de les instal·lacions de les fàbriques i, en el cas de la primera, en un molt bon estat de conservació i inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

El santjoaní Joan Coromina, el Sord de l'Arquet, va ser peoner de la insdústria del ciment a l'estat

És un dels aspectes del projecte que potser ha transcendit menys en l’àmbit popular més enllà de les persones que hi varen tenir una relació directa i que no s’ha aprofitat mai estratègicament pel seu interès com a història de la indústria. Fins i tot tenint en compte que l'introductor del ciment al país era de Sant Joan de les Abadesses.

En definitiva, el projecte Malatosca-Surroca no neix des de zero. Hi ha molta feina ja avançada i en execució, iniciatives i projectes més o menys consolidats o assumits i, en conseqüència, ara es tracta sobretot de configurar un procés d’integració, ordenació, consoli-dació i ampliació del bagatge acumulat per uns i altres en aquests darrers anys, unir experiències i crear sinergies de promoció del territori.

Des de fa dècades que el Ripollès ha buscat posicionar-se com destí turístic gràcies al seu potencial pel que fa a natura i paisatge, al romànic, a la seva història, la gastronomia i a les seves circumstàncies socials i culturals, amb un ritme de vida tranquil i una oferta de serveis que la converteixen en una comarca atractiva especialment per l’àrea metropolitana de Barcelona, ja que el desdoblament de la carretera C17 fa que s’hi pugui arribar en poc més d’una hora, i també hi arriba la línia de tren R3. D’altra banda, el Ripollès també és a una hora de la Costa Brava, i frontereja amb França (Perpinyà és només a dues hores en cotxe). De fet, aquest novembre, s’ha anunciat que l’empresa d’autobusos Teisa començarà a operar diverses línies transfrontereres, una de les quals connectarà diàriament la Catalunya del Nord amb el Ripollès en els dos sentits, dintre del programa ConnECT que impulsa la Generalitat de Catalunya, la Regió d’Occitània i el Consell Departamental dels Pirineus Orientals.

Pel que fa al turisme, les valls de Ribes i Camprodon han estat els principals focus d’atracció del darrer segle. Queralbs i Camprodon en són els paradigmes, respectivament, que han sabut aprofitar la seva situació pròxima a dues àrees d’esquí (Vall de Núria i Vallter 2000), amb una gran afluència de persones que hi tenen una segona residència, i amb una excel·lent oferta d’allotjament i de restauració. D’altra banda, però, aquestes zones pateixen més l’estacionalitat i la fluctuació de visitants, i tot i que el turisme té un impacte econòmic molt important durant la temporada de neu -els caps de setmana- i a l’estiu, durant la resta de l’any la vida social se’n ressent i l’activitat quotidiana minva.

La resta de la comarca (Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Campdevànol, Vallfogona, Ogassa…), anomenada Baix Ripollès recentment, és la que concentra la majoria de la indústria. Pel que fa al turisme, els pols d’atracció han estat els monestirs de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, però en les darreres dècades, aquests dos pobles i els de l’entorn també han començat a explotar el seu entorn natural i també altres elements remarcables del seu patrimoni històric i cultural. Amb tot, no s’ha aconseguit, de moment, crear una marca potent que equilibri el pes de les dues valls tradicionals. En els darrers anys això es va intentar amb el projecte Terra de Comtes i Abats impulsat pels ajuntaments de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Gombrèn, amb l’objectiu d’englobar l’oferta del Baix Ripollès, sota una imatge medieval i d’un cert misticisme.

En definitiva, des de les institucions i actors socioeconòmics s’ha treballat per buscar una estratègia turística global que permeti aprofitar sinergies i desenvolupar una oferta més completa. En aquest sentit, enguany s’ha presentat L’experiència dels Pirineus més autèntics, una nova marca turística comuna, liderada pel Consell Comarcal i consensuada amb altres institucions i agents, que posa el seu focus en la difusió i comercialització unitària dels productes turístics de la comarca.

Per què una nova marca?

En aquest marc, a partir de la diagnosi feta pels Ajuntaments de Sant Joan de les Abadesses i Ogassa, amb el suport de l’Excma. Diputació de Girona, mitjançant el treball elaborat per FVM, aquest document és un full de ruta a través del qual es pretén crear un nou projecte turístic centrat en la vall al voltant de la riera de Malatosca, que uneix els pobles d’Ogassa i Sant Joan de les Abadesses. Es tracta d’un binomi que va estar molt unit durant el segle passat gràcies a l’explotació de les mines de carbó d’Ogassa, a les cimenteres que hi havia a les dues poblacions, i al ferrocarril que unia Sant Joan de les Abadesses i Barcelona, i que precisament serà un dels leitmotiv d’aquesta nova marca, que es reflecteix en la identitat actual d’aquests entorns, fins i tot dècades després de la seva desaparició.

Malatosca-Surroca ha de créixer sota el paraigües de L’experiència dels Pirineus més autèntics. No neix per competir amb la resta de propostes ja existents a la comarca, sinó amb la idea de promoure que el Ripollès tingui una estructura turística més homogènia i complementària. En aquest sentit, aquest projecte es diferencia de la resta perquè se centra en les mines de carbó d’Ogassa, les cimenteres i el ferrocarril, però també oferint experiències a la natura. Ja hi ha espais dedicats a la farga i la forja, per exemple, però són espais museïtzats i molt localitzats. En aquesta nova aposta, veurem com les fronteres entre el que és patrimoni industrial, cultural i social, i allò que és natura i oci actiu, es barregen i s’interpel·len al llarg de la vall de la riera de Malatosca.

A la vegada el projecte es vol posicionar com una alternativa més de les que promocionen el Patronat Costa Brava Pirineu de Girona, o l’Agència Catalana de Turisme i també altres actors del sector turístic gironí, o des dels vessants més culturals (el Museu de la Ciència i la Tècnica). 

L’esperit de Malatosca-Surroca

Tot i que en l’ideari col·lectiu de molts catalans, especialment de les àrees metropolitanes, el Ripollès s’associa al turisme de natura, al romànic o a la pagesia, la comarca ha combinat des de sempre el sector primari amb la indústria, essent aquesta l’activitat productiva que més ha contribuït en el desenvolupament de l’economia local durant els segles XIX i XX. A les vores del riu Ter i Freser hi podem trobar una quinzena de colònies tèxtils que van aprofitar la força de l’aigua per a les seves fàbriques i que varen centrar-se en la producció de fil de cotó. Només a Sant Joan de les Abadesses, per exemple, hi podem trobar les colònies Llaudet, l’Espona, Cal Gat o la colònia Jordana, totes elles iniciades a cavall dels segles XIX i XX. Les diverses crisis de finals del segle XX, que varen afectar directament al tèxtil, i l’actual, que abasta tots els sectors, han fet que de la gran majoria només en quedi l’arquitectura característica de les colònies industrials tèxtils i el record de la població que en va viure durant dècades.

Tot i que la indústria és el principal motor econòmic, el Ripollès continua tenint un sector primari important

Potser el fet que el tèxtil sigui el tipus d’indústria que hem vist desaparèixer fa menys temps i que la tinguem més present fa que se’n parli menys, o d’una manera més vaga, de la importància que varen tenir les mines d’Ogassa, les fàbriques de ciment a cavall entre Ogassa i Sant Joan de les Abadesses, i el ferrocarril, que va convertir Sant Joan de les Abadesses en un punt estratègic en les comunicacions del país durant una època. De fet, el tèxtil, la metal·lúrgia, la mineria i el ferrocarril es necessitaven i estaven relacionats els uns amb els altres, principalment perquè compartien infraestructures de transport i energia, i aprofitaven sinergies laborals, però també culturals i socials.

El procés d’industrialització a la conca del Malatosca

El descobriment de la conca carbonífera de Surroca-Ogassa data de l’any 1761 (segons documentació manuscrita que es conserva a l’Arxiu Municipal d’Ogassa). Tot i que la situació geogràfica feia complicat el trasllat del carbó, aquest mineral era estratègicament molt interessant, ja fos perquè a la zona hi havia diverses indústries que treballaven la farga catalana i en necessitaven, com perquè no hi havia gaire estudis sobre on extreure’n a Espanya. De fet, s’havia començat a importar d’altres països per la manca d’altres combustibles com la fusta, amb boscos sobreexplotats. A més, tothom que visitava Ogassa parlava de la quantitat i la qualitat del carbó que hi havia, si bé també assenyalaven la dificultat del transport fins a les zones de major consum. Es va arribar a dir que en aquesta conca hi havia carbó per abastar Catalunya durant dos segles.

D’altra banda, el desenvolupament de la màquina de vapor va augmentar l’interès pel carbó d’Ogassa, fins al punt que es va començar a treballar en el plantejament de construir una línia de ferrocarril per donar-li sortida. Primer es va estudiar fer una línia fins a Roses i després, la que va acabar construint-se, fins a Granollers, l’any 1880, aprofitant que el juliol de 1854 ja s’havia inaugurat el tram de Barcelona fins a Granollers.

L’activitat de l’extracció va canviar la fisonomia i l’estructura d’Ogassa, que encara conserva les característiques arquitectòniques d’una colònia minera. L’explotació va assolir la seva esplendor entre finals del s. XIX i la primera meitat del s. XX, especialment abans de la popularització i democratització de l’electricitat. Els 1.578 habitants que es varen registrar al municipi d’Ogassa el 1900 (avui n’hi ha poc més de 200) són una bona mostra de la prosperitat que va viure el poble, en un temps en què els sorolls de les vagonetes i dels pics i les pales eren constants i ressonaven per tota la vall. Per resoldre la superació dels grans desnivells de les muntanyes, els enginyers van crear els plans inclinats, que consistien en dues vies paral·leles, per on baixaven les vagonetes plenes i mitjançant la força generada pel seu pes, feien pujar les buides. Aquests mecanismes enginyosos es reproduïen en un engranatge que s’allargava des de les diverses galeries de les muntanyes d’Ogassa i fins a l’estació de ferrocarril de Toralles, a Sant Joan de les Abadesses. La vida social en les èpoques d’explotació era molt activa i contrastava amb la duresa de la feina. Hi havia sales de ball, una cooperativa, escola…

La revolució industrial tardana -primer-, i la necessitat de fonts d'energia després de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial -segon-, varen fer viable l'extracció durant prop de 130 anys, fins als seixanta del segle XX, marcant el caràcter del poble i la seva gent. Tot i les dificultats del terreny, les mines varen treballar-se durant molts anys, gràcies a la construcció ja esmentada del ferrocarril de Granollers a Sant Joan i, ja als anys cinquanta, a la instal·lació d'una mena de telefèric per salvar obstacles, que va reduir el cost del transport del carbó.

Fins i tot quan semblava que el tancament era inevitable per la pèrdua de valor del carbó, les fàbriques de ciment natural que hi havia al voltant (Can Benet i Can Balaguer d'Ogassa, i Can Martin i Can Mas de Sant Joan) i altres socis de la comarca varen crear l'Arrendatària de Surroca i arribaren a un acord per continuar l'extracció, que en part els servia per abastir de pissarra els seus forns. Així va ser durant els últims cinquanta anys d'alts i baixos, amb guerra inclosa i col·lectivització pel mig, fins que la popularització d'altres combustibles fòssils derivats del petroli i l'auge del ciment pòrtland en detriment del ciment “ràpid” varen donar el cop de gràcia definitiu a les mines. Amb tot, encara es manté una certa activitat a cel obert a la pedrera de Can Benet.

I així s’arriba a l’escenari actual, en el qual la natura ha anat reclamant alguns dels seus espais i molt d’aquest patrimoni resta amagat, a l’espera de ser redescobert. Una altra part d’aquest capital es conserva gràcies a l’Ajuntament d’Ogassa i a un conjunt de persones que n’han tingut cura i hi han dedicat temps i esforços, com ara els Amics del Museu Mines de Carbó d’Ogassa (MuMCO).

Referències 

^[1]  https://www.plataformaeditorial.com/libro/5378-la-historia-duna-linea-de-tren-emblematica

^[2] El polític i enginyer garrotxí Pere Macias va publicar el 2011 un llibre sobre les concessions ferroviàries a Espanya en el segle XIX: Via ampla, ment estreta. Crònica de 150 anys d'aïllament ferroviari (1848-1998) https://www.terminus.cat/cataleg/ferrocarrils-transports.html#via-ampla

^[3] Ramon Llongarriu i Montsalvatge a Joan Coromina i Cufú, el sord de l’Arquet, peoner de la indústria del ciment

^[4] Manel Matute i Girau, en Extracte del treball sobre la xarxa de transport de les mines d’Ogassa i Surroca